NEFELIBATA, un poema de Bruno Montané Krebs

NEFELIBATA*

　

Estar als núvols i baixar de la figuera sempre serà

com ara el pa sec que menjaran

els somiadors questionats a tota hora,

els qui res no fan ni res no aporten

al cercle de la innombrable utilitat.

Tenir el cap a tres quarts de quinze i a més estar als núvols

són els treballs llargs de la mandra

i la sàvia dissolució.

Allí la persona aprèn coses

que la vida ùtil no està disposada a concedir,

allí es fan llistes que no serveixen de res

i es filosofa a l'entorn de la duresa

o la suavitat de les pedres.

Als nefelibates se'ls diu "desperta",

se'ls impreca amb un "toca de peus a terra",

però qui pot assegurar si en el fons

no son els més realistes.

Qui pot dir-nos si aquells éssers,

que suposadament mai estan al cas de res,

no són -com en una vella llegenda

que canibalitzés els seus arquetips-

els qui tenen les claus il·luminades

d'un continent sens dubte estrany.


_{* Nefelibata: Somiador, que viu als núvols.}
Aquest poema pertany al llibre recentment editat pel Llop Ferotge, "Setanta-set poemes."